Vicent Andrés Estellés

[Sumiciu]

Pues llegue hasta este autora través de algun disco de Obrint Pas que si no le dedicaba alguna cancion si que hacia alguna mencion a su nombre, me puse a investigar un poco por la red y encontre cosas como:

"Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort."
(Joan Fuster)

"També, i finalment, s'ha d'esmentar el poeta cívic, el poeta amb plena consciència del seu país i de la seva llengua malmesa i proscrita"
(Gerard Vergés)

"Intensitat, cromatisme, quotidianitat, potència: quatre columnes que poques obres poètiques poden considerar com a pròpies"
(Ignasi Riera)

He echado un vistazo a la poesia pero siempre me he inclinado mas a la prosa, recientemente he descubierto que hay un autor (en concreto Josep Carles Laínez) que ha traducido al asturleones alguna obra suya. Pues si alguien me pudiera recomendar alguna obra de Estelles (aunque sea en valenciano, aunque tendre que arreglarmelas para encontrarlas) o si alguien conoce que obras ha traducido Lainez suyas se lo agradeceria enormemente.

Gracies.

[camr_po2o (???)]

Si tuviera aqui mi libro de valenciano te lo diria, pero desgraciadamente este no esta aqui

[XiMeT]

Me encanta Estellés. Mira, aquí "els amants" traducida al castellano por él mismo:

LOS AMANTES



La carne quiere carne.
AUSIÀS MARCH

«No había en Valencia dos amantes como nosotros.»
Ferozmente nos amábamos desde la mañana a la noche.
Todo lo recuerdo mientras vas tendiendo la ropa.
Han pasado años, muchos años; han pasado muchas cosas.
De pronto aún me coge aquel viento o el amor
y rodamos por tierra entre abrazos y besos.
No comprendemos el amor como una costumbre amable,
como una costumbre pacífica de cumplimiento y telas
(y que nos perdone el casto señor López Picó).
Se despierta, de pronto, como un viejo huracán
y nos tumba en tierra a los dos, nos junta, nos empuja.
Yo deseaba, a veces, un amor educado
y en marcha el tocadiscos, negligentemente besándote
ahora un hombro, y después el pezón de una oreja.
Nuestro amor es un amor brusco y salvaje,
y tenemos la nostalgia amarga de la tierra,
de ir a revolcones entre besos y arañazos.
¡Qué queréis que haga! Elemental, ya lo sé.
Ignoramos el Petrarca e ignoramos muchas cosas.
Las Estances de Riba y las Rimas de Bécquer.
Después, tumbados en tierra de cualquier manera,
comprendemos que somos bárbaros, y que eso no debe ser.
Que no estamos en la edad, y todo esto y lo otro.
No había en Valencia dos amantes como nosotros,
porque amantes como nosotros son paridos bien pocos

La magia de lo cotidiano

[Sumiciu]

jum si esta traducida por el mismo me vale , muches gracies.

Si me podeis recomendar algun titulo, yo feliz como una lombriz.

[Sumiciu]

Aupa!

LA VIDA CONTADA A UN NEN DEL VE�NAT

I llavors, Déu li va donar
la Vida a l'home,
i era tan bella i delicada
que l'home no sabia
què fer amb ella
i sols era feliç dormint.
Al dematí, però,
tornava la congoixa
i li venia aquell
desig enorme de plorar,
i duia als seus braços la Vida
com qui duu un nen de bolquers,
com qui duu un setrill de nitroglicerina...
De vegades la duia com si fos un real
i volia amostrar-la,
però tots en tenien i no li feien cas,
i callava, tristíssim...
¿Ja t'has menjat el berenar?



LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VE�NAT

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap

[Sumiciu]

Y me ha dado pol colgar mas, que preciosa esta:

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER (Homenatge a José Martí)
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

[XiMeT]

Si me podeis recomendar algun titulo, yo feliz como una lombriz.

Ois, no te leí...

Yo tengo el "Llibre de meravelles" de Estellés, de la Ed. Poesia 3i4. A mí me encanta...


PEIXOS PER L'AIRE

Com fórem del cel exiliats
Antoni Canals


TOTS els amor que dic, han anat fent l'amor,
són ara l'amor únic. Tots els amors, les vides,
tots els noms que no he dit, ja l'amor sense nom.,
gloriosament anònim, amargament anònim,
si es vol l'amor assumpte de la seua misèria,
de la seua concient misèria, de l'incendi.
Mai no será cap plàcid recordç. serà una empenta,
el pubis contra el pubis, una empenta afanyosa.
L'amor s'ha fet solemne, s'ha fet un ritu greu,
una formalitat. Mire, des de l'altura
del dia l'any aquells, adorables tossals,
cossos, noms, dies, fúria. Tota la vida, amor,
fins encontrar la forma suprema de l'amor,
oh tu que omplis els dies com un got d'aigua clara
com si abans de conéixer-nos mai hagués hagut dies,
com si abans de conéixer-nos no haguéssem existit.
Has obert la finestra i mires al carrer.
Des d'on escric et mire i m'agrada mirar-te.
Pares la taula; allargues el cos sobre la taula
Des d'on escric et mire i m'agrada mirar-te.
De costat, en el llit, traus els comptes del dia,
resols un crucigrama, i dorms, dorms llargament,
mentre et pense, t'invente, et recorde, et retorne,
omplis els meus papers com m'has omplit la vida,
amb una voluntat lluminosa de viure,
com un cànter ple d'aigua de Nàquera o de Serra
o com un taronger febril de Marxuquera.

Cómo me mola que nombre Marxuquera!!

LA MORT INVICTA

TRONTOLLAVEN els trens, els miserables trens,
creuant tota la nit, plens de morts, d'ofegats,
amb aquell llum groguent en totes les finestres,
un estrèpit de ferros, els trens perdent els llistons;
els miserables trens que creuaven la nit,
les llomes de la guerra blavoses amb la lluna,
tots els morts de la guerra, desenterrats, desfets,
el ventre petulant de la recen casada
entre tanta misèria, entre tant d'estupor,
el melic graciós, el ventre de sis mesos,
tots els morts de la guerra, tots els morts de la terra,
els miserables trens que duien els ferits,
els miserables trens que creuaven la nit
amb un cruixir de ferros i un cruixir de llistons,
benes plenes de sang, aquells pèls plens de sang,
tota la nit rodava el miserable tren
amb tots els llums encesos, sense oli en les rodes,
mudes llomes blavoses sota tota la lluna,
el ventre de sis mesos, la fam, la por, l'espant.
Un silenci, una pos, l'amarga polseguera.
Tornaven els cadàvers amb els ossos podrits.
Duien les espardenyes esventrades, la sang
en qualls secs, unes mosques, unes mosques groguíssimes.

Por si te interesa, he colgado Els amants musicada por Ovidi Montllor

[Goros]

juas juas un poko más y casi se apellida como yo Estella jijiji q grande