Adéu passat, adéu (Adiós a mi pasado)

[Grimanyeta]

Durant la meua tristor passada al fred hivern, vaig escriure aquest relat. Sent que tots aquells que no entenguen el meu idioma no puguen saber de què parle, però aquelles llàgrimes infinites, al meu dintre, feren sonar açò i ací ho deixe perquè no es perda, tal i com m'arriva ara a mi, en forma de full arrugat.

Uff... M'apretava el vent, el pit se m'enfonsava, respirava amb dificultat, la imaginació se m'esborrarava.
I ara el rellotge marca les hores, i les veus de lluny s'escolten pobres, també les campanes.
I quan obria els ulls ja res sonava. El gos a l'obscuritat ja no lladrava, tantes vegades ho havia fet, i ara... De sobte, silenci. Silenci a l'obscuritat. Ohh... Soletat inmensa, immesurable... Plena de llum, tendra als dies clars, invisible als oceans.
La llum, la claror, el color blau... El vent, l'aroma de pluja, el cel verdós i camins com colors, a vegades uns, altres tots.

Qui buscava el camí?
Recorda que quan ja res sonava, tu trobares la clau de la porta que obria els meus ulls. I jo trobava el camí que volia seguir. Aquell que no estava escrit.
Única es ta vida, vida teva, riu-la a cada instant, viu-la, riu-la, fes-la teva. Única es la vida teva.


Eso es un beso a mi pasado...


De SuN