Tio canya

[Grimanyeta]

El tio canya cantaba i ballava,
parlava amb llengua estranya
i cap dels caps l'entenia,
perquè era de poble, com jo.

Ara preferisc silenci
a tirar foc per la boca,
boca sense llengua,
llengua sense altra llengua
a la que abraçar-me deperta.

I estic trista, contenta, malalta,
però no tinc pesar, ni somriure, ni dolor,
només el que cap a l'ànima,
anima desanimada...
Cap que potser siga l'ànima.

Allà dalt estava sempre,
al cel, als nuvols
que de vegades amaguen
el Sol, la Lluna, les Estrel·les...
Però té color i m'aporta l'aire que respire,
i una imatge, que sí, val més que milers de paraules.

Sent que ningú m'entenga,
tio canya, el mal ve d'almasa?
No sé què dir, ni què fer,
estic inquieta.

Tio canya, trau la bara o la vara,
o la barra d'un baret sense beguda,
per beguda, la meua ment
transtornada...
La por m'ofega, Tio Canya,

Ai, ai, ai... Tio Canya...


- Sun -

[Obsoleto]

...Cultura morta, poble mort...
...ja ho deia el Tío Canya...